LA GRAN MENTIDA DE LA CRISIS MUNDIAL

Vivim els moments mes esperpèntics de la historia coneguda i faig aquesta afirmació basant-me amb el colossal desgavell en què ens tenen ficats les nostres autoritats tan polítiques com econòmiques i com molts dels nostres intel·lectuals.

Sembla esser que carregen tota la importància d’aquest desgavell en el camp econòmic i proclamant als quatre vents, que la gran crisi que patim es deguda a què la majoria de la gent hem sigut uns despilferradors i ens hem embarcat amb un nivell de vida economic i ecològicament insostenible i superior al que ens corresponia, que per altre banda, no deixa d’esser veritat.

Però, així com tot sistema polític es conforma i s’aplica baix un sistema econòmic determinat, pel que fa al nostre sistema concret ve marcat pel denominat sistema capitalista econòmic o neolliberal. Es a dir, les nostres classes dirigents polítiques varen triar aquest sistema com el més convenient i el més necessari per a nosaltres, per els ciutadans, per el poble.

No entraré ara a fer una anàlisi del desenvolupament històric d’aquest sistema, ja que no es la intenció d’aquest escrit.

El que vull deixar palès no es altre cosa que, el problema greu en el que estem tots ficats, no es altre que un problema de caire polític i no econòmic com tothom ens volen fer creure.

La política està prostituida i d’aquest fet se’n deriven tots els mals que patim. Els nostres polítics, a nivell mundial, s’han deixat dominar i s’han venut a les forces econòmiques , el que era la seva feina i per això els havíem votat, han prescindit d’aquest mandat i s’han deixat sotmetre a les exigències de una economia determinada, i han abdicat del seu primer deure com a representants dels que els havien votat, com es el bé comú, organitzar la societat cara el seu desenvolupament, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

El problema, per tant, és bàsicament polític, no econòmic. Mai en la historia, la humanitat havia gaudit de tanta riquesa com avui en dia, però al mateix temps, mai hi havia hagut tanta misèria com avui. Existia i sempre hi haurà pobresa, però no misèria, es a dir, una riquesa opulenta enfront d’una pobresa de misèria.

La gran mentida per tant, és dir que el que patim es una crisi econòmica cíclica, segons els paràmetres de la ciència econòmica i no proclamar al quatre vents que la greu crisi del nostres dies està en una classe política inepta i mentidera. Així de clar perquè tothom ho entengui. I que la solució està en canviar de sistema polític i fer fora de la “res pública”, tot quan polític mentider pul·lula per el nostre món.

http://www.argenpress.info/2011/10/el-sinsentido-de-las-elecciones.html

REQUIEM PER A LABORDETA

Aquesta matinada ens ha deixat una persona que ens servia de referent per a la lluita contra els desgavells d'aquest món insolidari i capitalista.
En el postfranquisme fou, amb les seves cançons, un motor dins l'ànim de les persones per a mantenir una lluita constant enfront les injustícies i les mancances que, un règim dictatorial, ens va deixar en herència. La Nova Cançó per els Països catalans foren un referent de lluita contra la dictadura de Franco per a mantenir un drets nacionals, perseguits i encara avui no resolts per uns governs amb tics d'un passat que ja tindrien que estar del tot superats.
Els cantants, jo els diria trovadors-polítics, com Raimon del Païs Valencia i a la mateixa altura, Labordeta al Aragó, Vàren empenyer a miles de joves i no tan joves, a enfrentar-se a una societat intoxicada pel verí d'una dictadura cruel. Verí que, encara avui, ese fa palès dins la nostre del nostres pobles. L'identitat d'una històrica Corona Aragonesa, on els ciutadans aragonesos, valencians, catalans, mallorquins, algaresos i rossellonesos formavan una potència política i cultural envegable encara avui en dia.
Aquesta era la reivindicació de Labordeta. Qui no el recorda el seu crit contra els diputats del PP. que l'insultavem i no el deixaben parlar.
Avui estem de dol tots aquells que encara seguim, Nosaltres no continuem, com diu la poetesa Catalina Cantarelles.
Labordeta ha entrat per la porta gran al reducte dels que no ens conformem amb l'ordre establert sino que lluitem i cridem per una societat i uns pobles m'es propis i solidaris amb la resta del pobles i nacions trepitjades en els seus drets com a pobles lliures i sobirans.
Vagi per ell aquestes paraules d'admiraci'o i reconeixement i tamb'e per tot el poble d'Arag

L'arrel de la GRAN CRISI

Aquest diagrama representa els poders NO DEMOCRÀTICS que dominen el nostre món amb les seves àrees d'influència i les seves connexions.

Els seus instruments d'execució són: (FMI) Fons Monetari Internacional, (BM) Banc Mundial i la (OMC) Organització Mundial del Comerç.

Aixó vol dir que LA GRAN CRISI que patim són les polítiques que aquesta TAULA REDONA aplica a la económia mundial.

Per tant, LA GRAN CRISI és política. No existeix la democràcia real, ja que la ciutadania és el subjecte que pateix sota les ordres d'aquets poders NO DEMOCRÀTICS.

La solució està en mans de la ciutadania. S'ha de subvertir aquesta situació.

L’esperança d’un món millor

De fet, tot ja ha començat, però sense donar-nos’en compte. Estem als començaments, però ja existeix en tots els continents una efervescència creativa ,multitud d’iniciatives locals en el sentit regeneratiu. Són el viver del futur.
Cal una nova orientación vers la mundialització-desmundialització, el creixement-decreixament i el desplegament-replegament.

Ja no basta amb denunciar, fa falta enunciar. ¿Hi ha raons per l’esperança? Podem formular-ne cinc:
1.- El sorgiment de l’impossible
2.- Les virtuds generadores-creadores de la humanitat.
3.- Les virtuds de la crisi.
4.- Les virtuds del perill.
5.- L’aspiración multimil·lenària cap a l’armonia.
Aquesta extracción extractada és el que ens presenta Edgar Morin en aquest artícle que podeu llegir i aprofundir en els seus raonaments


(artícle complert)
Elogio de la metamorfosis · ELPAÍS.com

RÈQUIEM......per UM

Aclarir pels, qui com jo, no sabem llatí la paraula “rèquiem” significa “descans”. Precisament es axó que desig al partit polític que faci. Que descansi en pau, per ells i per nosaltres ja que la seva activitat no era, que diguem, gens saludable per a les finances públiques.
Si mireu l’apartat del blog sobre “política” ja des de l’any 2008 (2-6-08) ja assenyalava la rèmora d’UM, com a lastre a l’activitat política de la nostra comunitat.
La setmana passada serà una fita històrica per a la regeneració política de la nostra Comunitat Autònoma, tant pel que representa dins les finances públiques, com per la impunitat en què els nostres polítics es passejaven pels diferents càrrecs públics que s’anaven repartint.
Crec, i voldria encertar, que al negoci d’UM l’hi ha arriba’t definitivament l’hora de la seva desaparició, per la senzilla raó que el seu objectiu no era social ni polític.
La meva aposta, cara al futur, és apostar per els partits minoritaris per a que siguin el contrapès necessari, als dos partits majoritaris. I sobre tot NO al vot en blanc que, amb la llei bassada amb la regla d’Hont, les paperetes en blanc afavoreixen precisament els partits majoritaris

Bertolt Brecht

Hay hombres que luchan un día

y son buenos,
hay otros que luchan un año

y son mejores,
hay quienes luchan muchos años

y son muy buenos,
pero hay los que luchan toda la vida,
esos... son los imprescindibles.

Com salvar Haití

—Carta oberta als Amos del Món—
Benvolguts senyors, Em dirigeixo a vostès per parlar d’Haití.
Anava a escriure una crònica titulada “Ai a tu, Haití!”, però el nom no deixaria de ser un bell joc de paraules i no vull escriure com si fos un nou profeta Jeremies. Per tant, senyors amos del món, venc amb una proposta concreta i, conseqüentment, i hi poso aquest títol "Com salvar Haití". És demanar massa?
És clar que jo podria escriure directament a Eike Batista, de la Vall de Riu Dolç, que està treballant molt. A més, ell, o qualsevol altre milionari sol podria salvar Haití. Realment és un país amb poc més de 27.000 quilòmetres quadrats, amb només nou milions de persones. No és gaire més gros que una gran ciutat brasilera o mexicana! Serà que no podem aconseguir salvar ni tan sols una ciutat o una illa?
Per això estic proposant una línia menys personalista. Si descobrim la manera de salvar Haití, vostès s’hi posarien d’acord i començaríem a descobrir com salvar aquest món. És seriós l’assumpte; ho dic clar: o salvam Haití, o morim tots.
Senyors amos del món, transformem Haití, que deixi de ser un territori de desgràcies i esdevingui un laboratori de la vida. Cal recordar una afirmació ja feta: si no aconseguim salvar Haití, no aconseguirem salvar Àfrica. Si no aconseguim salvar Haití i Àfrica, no aconseguirem salvar el món.
Vaig més lluny encara. No podem continuar celebrant l’enfonsament del Titànic. Quan el vaixell xoca amb l’iceberg i comença a omplir-se d’aigua la sala de màquines, no és hora de destriar qui farà l’últim sopar a taula amb el capità.
O salvam Haití o naufraga tothom. En definitiva, Haití és només un trosset de món. Si no aconseguim salvar aquesta coseta menuda, allí al Carib, llavors, senyors, és millor decretar la fallida de l’ésser humà, com l’ocàs ràpid de l’Amazònia és el desgel de les nostres últimes esperances.
Estimat treballador Lula: vostè és avui un dels "amos del món", com reconeix la premsa internacional. Convenci, doncs, els seus col·legues, que no n’hi ha prou amb la minvada tropa de l’ONU, dirigida heroicament per l’exèrcit brasiler. No basta un socors d’emergència. Anem a fer un projecte a mitjà i a llarg termini. Urgeix fer, a escala mundial, un PAC (pla d’acció continuada) i una UPP (unitat de policia pacificadora), per retornar als haitians el que el món els va robar sistemàticament. Comencem pels grans deutors històrics. Espanya, França i Estats Units hi tenen una responsabilitat incommensurable. Espanya, perquè fou la primera explotadora del país, la França napoleònica, perquè espolià la colònia, perseguí i matà el seu líder Henri Christophe; i els Estats Units, per tenir inútilment ocupat el país amb els seus "marines" durant més de 20 anys.
Obama, vostè que és negre, descendent d’esclaus, que va viure a l’Àfrica i que arribà a la presidència dels Estats Units, vagi en aquesta direcció al costat del Brasil i escrigui la història.
Persones de coratge i de caràcter, com Zilda Arns, que allí sucumbí de forma tràgica intentant tenaçment millorar la vida dels haitians, poden fer la diferència. Però la qüestió, allí i en altres parts, no pot ser resolta mitigant només una o una altra necessitat. Al final, per què serveix la globalització? Només per enriquir els rics?
Torno a la metàfora marítima tan veritable com pedagògica: Haití s’assembla a una petita embarcació a la deriva en el mar de la història. Davant del Titànic, és gairebé res, no passa d’una canoa o d’una piragua. Si no aconseguim salvar aquesta canoa, és millor desistir de salvar el Titànic.
Affonso Romano de Sant’Anna, escriptor